Sortida al Pla de Corona

Per anant fent boca...

Just a la porta de Can Cosmi s'agafa el camí de sa Talaia. Recorrent aquest camí i la seva prolongació natural tornarem a Santa Agnès de Corona després d'haver gaudit durant uns vuit quilòmetres de la zona agrícola del pla de Corona. Podrem deixar el camí de circumval·lació del pla per visitar els altres indrets proposats.

Durant bona part del seu traçat, el camí del pla de Corona fa, a més, de llindar entre la zona boscosa i l'agrícola. Així, a una banda del camí tindrem camps de cereals combinats amb diversos arbres de secà: figueres, garrovers, oliveres i, sobretot, ametllers; i a l'altra banda del camí hi ha el bosc mediterrani. Els renous d'alguns ramats d'ovelles acompanyaran al visitant.

En molts trams, la carretera fa de límit entre la zona calcària, amb terres blanquinoses, i les terres rogenques dels camps. El pla de Corona -gairebé circular i d'uns tres quilòmetres quadrats d'extensió- és un pòlie, és a dir, una zona plana formada per l'erosió dels terrenys calcaris que l'envolten; a la cubeta s'hi acumulen les argiles formades a partir de l'erosió dels terrenys calcaris, produint-se així el contrast. A més, l'aigua de pluja només desapareix per filtració o evaporació, la qual cosa provoca, en ocasions, zones inundades.

Tota una genialitat de la naturalesa convertida en, possiblement, la zona agrícola més rica i fèrtil d'Eivissa. L’ocupació humana del territori per part ha estat -almenys fins ara- intel·ligent i sostenible. Ni un metre quadrat de terra fèrtil s'ha malbarat per construir-hi cases, que s'assenten al voltant de la plana, en terrenys calcaris. Val a dir que aquest principi -mantingut durant segles- ja no regeix per a les construccions més recents, sense que hagin alterat de forma notable el paisatge del pla de Corona. La visió que, per exemple, s'ofereix des de Google Maps és especialment aclaridora: el pla de Corona apareix com una àrea rodona de camps envoltada per un camí que limita la zona boscosa, i entre els camps no hi ha pràcticament cases.

Josep Pla, el reconegut escriptor català, afirma: “El moment de la florida dels ametllers és incert. No té dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un oblit momentani, d’un moment d’abandó. És el miracle més graciós i lleuger de la terra (…) La qualitat dels pètals, suau i carnosa al tacte, forma un teixit tan delicat, d’un tacte tan lleuger, que la seva fugacitat, de tan visible, té una cosa de tristesa. L’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l’ombra d’una ombra (…) Per comprendre la delicadesa entranyable de la sensibilitat d’aquests teixits, s’han de veure els ametllers sobre alguna extensió monstruosa i còsmica. Un ametller en flor, sobre l’estúpida grandiositat del mar, arriba a qualitats i delicadeses que no es poden descriure. És com una pàgina de Mozart, del trist, jovenívol, fugisser Mozart davant del descomunal bramul de la naturalesa” [Temps de febrer: els ametllers (inclòs en el llibre Les hores)].

Més líric, Marià Villangómez, fa incís en el cromatisme del moment: “Hom atribueix la resplendor excepcional a la floració dels ametllers. Els primerencs, és ben cert, han obert ja les seves corol·les al llarg de les múltiples branquetes. Són tanys densos de flors, una blancor invasora i unànime, vora el fullam obscur de garrovers i oliveres, damunt els verds tendres. Aquest vestit que s'espesseix, sempre tou i lleuger, és, al sol, una suggestió de minves amb blaus serens, de fred lluminós cap a profunditats de cel torbadores. Ara, al vespre, és una insinuació de perfumada absència, de terra nostra i coneguda, i, amb tot, submergida dins un misteri llunyà, no sabem si del cor o dels espais” [L'any en estampes].
Efectivament, any rere any arriba un dia de finals de gener, o de febrer, en el que Corona es torna blanc. És un cicle que es repeteix des que, al segle XVIII, el conreu de l'ametller protagonitzà a Eivissa la modernor en matèria agrícola. Eren temps de la Il·lustració i, a instàncies del governador Compte de Croix, els pagesos foren obligats a plantar, com a mínim, un tancó d'ametllers; no fer-ho significava exposar-se a una multa de cent lliures.

Aviat, si els presagis dels agricultors de començament de mil·lenni són exactes, els ametllers deixaran ben aviat d'il·luminar els hiverns de Corona, tota vegada que el preu del seu fruit, l'ametla, cau i cau com a conseqüència de la globalització, i això fa que llaurar, adobar i collir l'ametla a Eivissa sigui -ara mateix- una activitat antieconòmica.

Mentrestant, cal gaudir-ne. El dia escollit ha de ser entre gener i febrer. No importa que faci sol, vent o plogui. Es tracta d'agafar el camí que envolta el pla i deixar anar la vista, i obrir-se a les sensacions que desperta veure les flors d'uns arbres nus que tornen blanc el pla. Jugar amb l'efecte visual que està en la gènesi de les avantguardes artístiques, és a dir, la diferent percepció d'un punt de color des de prop o quan es mira formant part d'un conjunt que, deixant anar la vista, és cada vegada més gran. No és el mateix mirar una flor d'ametler que les flors d'una branca; ni mirar un arbre que els d'un camp, ni els d'un sol camp o tots el que abasta la vista... Així és Corona a la llum dels ametllers.

Tot plegat fa que la de Corona, especialment els dies de l'any en què floreixen els ametllers, sigui una ruta sense punts exactes. Es tracta de deixar dominar la vista pel blanc. I gaudir-ne.